Show de Truman

Aquí tens les activitats referents al Show de Truman.

SINOPSI DEL FILM:
La pel·lícula ens explica la historia de Truman, un home d’uns trenta anys, que viu des del seu naixement i sense saber-ho dins d’un show televisiu. Truman va néixer en un estudi de televisió i la seva vida és retransmesa  via satèl·lit a tot el  planeta. Tothom qui l’envolta, família, amics, veïns, companys de feina, són actors. Truman esdevé un autèntic conillet d’índies de laboratori televisiu.

Arriba un moment, però, que s’enamora de manera inesperada d’una actriu penedida de tot aquest macro espectacle, i que l’ajudarà a descobrir la gran mentida on viu Truman. A poc a poc, el protagonista començarà a  adonar-se’n de la manipulació que l’envolta, i voldrà fugir d’aquesta enorme bombolla on es troba atrapat. 

El programa s’emet les vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana. El públic viu la sèrie com el seu propi univers familiar. Malgrat la continuïtat, hi ha una repetició constant d’escenes breus i pràcticament iguals – la salutació del matí als veïns, el quiosc de premsa, els bessons…-, fins i tot hi ha un Catàleg Truman i una cinta de gran èxits, que conté els moments més importants de la vida del protagonista: el primer dia d’escola, el primer petó, etc. Però l’interès del públic es manté perquè sempre s’ha d’esperar nous i excitants esdeveniments, tal com diu l’enigmàtic realitzador del programa. 

El personatge que ha creat el show és un tal Christoff (un Ed Harris, brillant com sempre). Ell ha ideat un enorme plató amb 5.000 càmeres, una enorme estructura que, segons la publicitat, és vista des de l’espai (juntament amb la muralla xinesa) … Christoff juga a ser Déu. Ell mateix, al final de la pel·lícula, es defineix com el Creador del programa que omple d’esperança i felicitat milions de persones. Diu que acceptem la realitat del món tal i com se’ns presenta. La reflexió al voltant d’aquesta idea constitueix la càrrega de profunditat que Peter Weir llança contra la televisió, en aquest film. Un film que intenta posa al descobert els mecanismes d’emotivitat que el mitjà televisiu utilitza per fascinar els espectadors, així com el reduccionisme amb el que explica els esdeveniments.

Les velletes que abracen el coixí amb la imatge de Truman, les cambreres, la família japonesa… són el prototipus de l’espectador dels nostres dies que, alienat, es distreu, riu, es preocupa i plora amb l’espectacle que viu intensament, però que en realitat no existeix.

La gran frase de la pel·lícula és la final. Els vigilants del pàrquing que hem anant veient al llarg de tot el film i que han anant seguint les vicissituds de Truman, un cop acabat el programa diuen: I ara que fan?, referint-se a quin altre programa podran veure a continuació…

Activitats

1.- En nombroses escenes del film observem com la sèrie El show de Truman té especial interès en fer publicitat indirecta o encoberta: personatges que parlen de determinats productes i els ensenyen a la càmera, actors secundaris que situen Truman al costat d’un cartell publicitari perquè la càmera reculli la imatge i els telespectadors el vegin clarament… Es fa publicitat indirecta a les telesèries dels nostres canals de televisió? I a les pel·lícules? Feu-ne una llista i opineu si us sembla o no correcte. 

2.- A la pel·lícula sentim frases com ara: Mai has pensat que la teva vida ha estat conduïda en certa direcció? o El món gira al meu voltant. Heu sentit alguna vegada aquesta sensació? A què deu ser deguda? 

3.- La seqüència del retrobament del pare que s’acaba amb plors molt emotius per part dels protagonistes i del públic, és celebrada amb eufòria pels realitzadors del  show. Algú diu: Això és televisió pura. Què us sembla aquesta afirmació? A quin tipus de televisió es refereix? És l’únic tipus de televisió possible?

4.- Valoreu el comportament i la trajectòria del següents personatges: Truman, Meryl (l’esposa), Marlon (l’amic), Silvia (la noia que defensa Truman), la mare i Christoff.

5.- La pel·lícula està plena de símbols: Què vol Tru i Man en anglès? I Seahaven (el poble artificial on passa l’acció)? El vaixell que Truman agafa per fugir es diu Santa Maria. Quina significació té aquest nom?

6.- A la pel·lícula se’ns explica que Truman era un nen no desitjat que fou adoptat per una corporació, i a partir d’aquí fou utilitzat per protagonitzar, diàriament, el show. Com ho valoreu?

7.- Quina significació té aquesta frase de Christoff: Acceptem la realitat del món tal i com ens la presenten. 

8.- Quins tipus de programa de televisió existeixen, actualment, amb un tema similar a l’argument de El show de Truman? Quina opinió en teniu? 

 

NOU MERCAT PUBLICITARI TELEVISIU

En El show de Truman observem com els telespectadors han estat reduïts a mers clients. No són ciutadans són consumidors. El show, ens diu Christoff, posa a la venda tots els objectes que surten en pantalla, fa publicitat encoberta (no tan encoberta en realitat…), edita un gran catàleg amb tota mena de productes. A vegades pensem que les pel·lícules són una exageració, on se’ns expliquen idees o fets una mica delirants…Doncs, bé llegim a continuació aquesta notícia publicada a La Vanguardia:

Con el eslogan “Producto visto. Producto vendido”, una compañía de San Francisco permite a los televidentes comprar productos de sus programas favoritos, un concepto que podría revolucionar el futuro de la publicidad. Desde  bolsos de piel de cocodrilo por cerca de 10.000 dólares que la sofisticada Kate luce en la serie Will and Grace , hasta un sencillo alfiler por 12 dólares con las siglas  de Hospital General, los objetos que aparecen en las series televisivas o incluso películas están al alcance del televidente. A través de la web del programa en cuestión, la plataforma  Delivery Agent  permite acceder  a la ropa , muebles, cosméticos o incluso  automóviles  que aparecen en las series más populares o incluso películas. Se trata, no obstante, de un concepto que levanta ampollas, ya que muchos consideran que este tipo de publicidad es subliminal y deshonesta y creen que hay que poner límites. Efe. La  Vanguardia. 16-5-2005

Activitats

1.- El plantejament publicitari de “El show de Truman” s’ha fet realitat? Debateu si entre el públic de casa nostra podria tenir èxit aquesta iniciativa publicitària. Creieu que objectes apareguts a les telesèries de TV3, de Telecinco, d’Antena 3 o de TVE, es podrien vendre, via internet, per exemple? Quines conseqüències ètiques tindria això? 

2.- Investigueu què és la publicitat subliminar. Quina mena de límits s’hauria de posar a la publicitat? 

3.- Hi ha qui diu la televisió s’ha transformat en un mecanisme tecnològic per posar telespectadors al servei dels anunciants. Què en penseu d’això?

 

GRAN GERMÀ PER A SEMPRE

Les cadenes alemanyes RTL II i Premiere (aquesta darrera de pagament) van estrenar el març del 2005 la sisena edició alemanya de Gran Germà, amb una peculiaritat: no té final previst i podrà durar una eternitat. Així que la vida en aquest microcosmos televisiu que es el Gran Germà sembla tret d’una novel·la de ciència-ficció o d’un gegantí laboratori d’experiments psicosocials. Els abonats de Premiere poden comprar entrades diàries (cinc euros) o mensuals (quinze euros) per veure el programa.

El refugi de 25.000 metres quadrats (4.925 metres quadrats d’habitatge), on s’allotgen els 16 concursants i diversos animals, està situat als afores de Colònia. Aquí van començar una nova vida, que és observada per milions d’espectadors, fins que l’emissió de Gran Germà -El poble, conegut com a Big Brother forever, deixi de ser rendible. Cada any estaran en joc un milió d’euros, i el concursant que vulgui continuar vigilat durant les 24 hores del dia per 100 càmeres, ho podrà fer.

La nova edició d’aquest concurs té, a més, la novetat que els participants estan dividits en classes socials: una classe pobre, una normal, i una rica, segons va informar la pròpia RTL II. És com la vida real. Amb la lluita de classes, enveges i oportunitats d’ascens i descens social, afirma la cadena alemanya en la publicitat del programa.

Les edificacions són de fusta i barregen diversos estils arquitectònics. Els pobres viuen en un taller. Es renten amb aigua freda i disposen de cinc euros per menjar. Petites feines per als rics els ajuden a sobreviure. Els normals reben quinze euros al dia. Norman, un noi de 25 anys i membre de la classe mitjana, va dir quan entrava al programa: Si algú em demana que carregui merda per diners, ho faré.

Els concursants que pertanyen a la classe mitjana treballen com a assistents dels rics, els caps. Tots tenen entre 20 i 30 i tants d’anys d’edat, i la majoria no sap què fer amb la seva vida, encara que molts tenen una professió. Les insatisfaccions els porten a suportar tasques com ara aguantar diversos dies lligat de cames, prendre molts litres d’alcohol o romandre dies separat del grup.

Les primeres crítiques no es van fer esperar. L’Associació Federal Protectora d’Animals ha denunciat que el poble és una presó per animals dissimulada amb palla, i van assegurar que les dues vaques, dues cabres, dos porcs i dues gallines pateixen dolors i estrès a la zona de granja. Segons ells la pastura tapa el fet que es tracta d’una presó per a animals. Un portaveu del programa va replicar que els animals estan vigilats per especialistes.
 

Activitats

1.- Per què creieu que són rendibles aquest tipus de programes?

2.- Abans de criticar la situació dels animals en aquest programa de “Gran Germà”, faríeu un altre tipus de crítica?

3.- Com valoreu la divisió dels concursants per classe socials? Hi veieu la transmissió d’alguna mena de contravalor?

4.- Participaríeu en aquest tipus de programa? Per què? I en algun altre? Quin?

 

GEORGE ORWELL: AVÍS CONTRA ELS GRAN GERMANS

Resulta evident que El show de Truman conté una sèrie d’elements que al·ludeixen de forma directa  la novel·la de George Orwell, 1984: la figura del creador de la sèrie, Christoff, dominador de tots els fils de la sèrie i de la vida de Truman Burbank, recorda el Gran Germà orwellià; les cinc mil càmeres que graven i controlen Truman són com les telepantalles que apareixen en la novel·la; la vida planificada al detall de Truman, dirigida per crear models de conducta entre els telespectadors ens transporten al delirant univers de George Orwell… 

A 1984, Orwell va situar l’acció en un futur més o menys llunyà per tal de parodiar la societat del seu temps: els anys de la Guerra Freda que seguiren els de la Segona Guerra Mundial. Si les coses evolucionen d’aquesta manera, ens ve a dir Orwell, el món del futur serà dominat per unes èlites hipòcrites, aferrades a la idea  del poder pel poder, que implantaran  una dictadura perfecta i es  repartiran el món mantenint la majoria de la població en un estat  de guerra i de misèria permanents. Un món, on la història es reescriurà constantment per adequar-la als discursos dels dirigents; on tothom serà vigilat fins i tot en la intimitat per la totpoderosa  Policia del Pensament; on s’inventarà una nova llengua per fer  impossibles les idees dissidents i on, l’únic rebel, Winston Smith, serà guarit de la seva heterodòxia a base de tortures, i acabarà estimant de tot cor el Gran Germà, el gran dictador que simbolitza la força immutable del poder.

Per sobre de la sàtira contra el sistema stalinista (Orwell quan parlava del Gran Germà pensava en els grans bigotis de Stalin…), la novel·la 1984, s’ha convertit en una paràbola universal contra el totalitarisme, la manipulació dels ciutadans promoguda pel poder; en un instrument literari de denúncia del control de les ments mitjançant l’alienació de les masses teledirigides i vigilades instant rera instant. Més o menys com Truman… A l’obra d’Orwell, el Gran Germà ho veu tot, ho sent tot i ho controla tot. Qui és avui el Gran Germà? Qui són avui els Grans Germans? 1984 és una novel·la superada pel temps o amb uns plantejaments vigents?

Llegim , a continuació uns fragments de 1984:

En aquells instant  la telepantalla emetia un xiulet perllongat que foradava l’oïda com un trepant i que no variava d’intensitat durant trenta segons. Eren les zero set quinze, hora de llevar-se per als oficinistes. Winston ve empènyer el cos fora del llit – despullat perquè els membres del Partit Exterior només rebien tres mil cupons anuals per a vestimenta i per a un pijama ja en necessitava sis-cents – i va engiponar-se una samarreta  de tirants descolorida i uns calçotets  que hi havia llençat en una cadira. Al cap de tres minuts començarien els exercicis gimnàstics. Seguidament va tenir un atac de tos (…)
“Grup de trenta a quaranta!” va bordar una penetrant veu femenina. “Grup de trenta a quaranta! Ocupeu els vostres llocs, si us plau.”

Winston va col·locar-se davant de la pantalla amb un salt. Ja hi havia aparegut la imatge d’una dona més aviat jove, magra però musculosa, vestida amb una túnica i calçada amb sabatilles d’esport.

“Estireu i flexioneu els braços!”, va cridar. “Compteu amb mi: Una, dues, tres, quatre! Una, dues, tres, quatre! Una, dues, tres, quatre!”.

(…) La instructora havia tornat a demanar-los atenció.

“I ara, a veure quants de nosaltres podem tocar-nos els dits dels peus!”, va cridar amb entusiasme. “Som-hi, camarades! Un, dos! Un, dos!”

Aquest exercici fastiguejava Winston. Li enviava fiblades de dolor des dels talons a les anques i sovint acabava per provocar-li més excessos de tos. Ja no gaudia amb les seves meditacions. El passat, va pensar Winston, no sols havia estat alterat, sinó que en realitat l’havien destruït. Perquè, com podríem establir el fet més obvi si no n’existia  més registre que el record de la pròpia memòria? Va intentar de recordar quan va sentir parlar per primer cop del Gran Germà. Creia que devia  ser cap a l’any seixanta i tants, però era impossible d’estar-ne segur (…)

Tot s’havia esvaït en la boira. Tanmateix, de vegades es podia assenyalar una mentida concreta. Per exemple, no era veritat, tal com pretenien els llibres d’història del Partit, que hagués inventat els aeroplans. Winston recordava els aeroplans des de la seva més llunyana infantesa. Però no podia demostrar-ho. Mai no es podia demostrar res. Només una vegada en tota la vida havia tingut a les seves mans la prova documental inequívoca de la falsificació d’un fet històric. I en aquella ocasió…

“Smith!”, va cridar la veu de la pantalla. “6079 Smith W! Sí, tu! T’has d’ajupir més avall, si us plau! Pots fer-ho millor, no t’hi esforces; més avall, si us plau! Ara està molt millor, camarada. A veure, tota la colla, descans! Fixeu-vos en mi”.

Una suor sobtada va començar a rajar-li per tot el cos, però la cara se li mantenia completament inescrutable. Mai no us manifesteu desanimats! Mai no us mostreu ressentits! Un lleu moviment d’ulls us podia trair. Winston mirava la instructora mentre aquesta aixecava els braços per damunt  del cap i, no es podia dir que amb gràcia, però sí amb prou precisió  i eficàcia, va doblegar-se i va tocar-se els dits dels peus sense moure els genolls.

“Ja ho veieu, camarades; això és el que us vull veure fer!


Com si fos una confirmació, un toc de trompeta va arribar des de la telepantalla que tenien just al damunt. De tota manera, en aquest cas, no es tractava pas de l’anunci d’una victòria militar, sinó simplement d’un comunicat del Ministeri de l’Abundància.

“Camarades!”, va cridar una veu jove i ressonant. “Atenció, camarades! Tenim notícies glorioses per a vosaltres! Hem guanyat la batalla de la producció! Hem completat la informació relativa a tots els béns de consum i ens assenyalen que el nivell de vida ha pujat no menys d’un vint per cent respecte a l’any passat. Per tot Oceania, aquest matí hi ha hagut manifestacions espontànies i irreprimibles dels treballadors, marxant en desfilada des de les fàbriques i les oficines amb pancartes pels carrers proclamant la seva gratitud al Gran Germà per la vida nova i feliç que el seu savi lideratge ens permet de gaudir. Vet aquí una mostra  de les xifres definitives…”

L’expressió “la nostra vida nova i feliç” se sentia sovint. Era una de les favorites del Ministeri de l’Abundància. Parsons, captivat pel toc de trompeta, seia mentre escoltava amb una mena de solemnitat badoca, amb una mena d’idiotesa edificant. No podia comprendre les xifres però estava segur que, molt o poc, havien de ser causa de satisfacció. S’havia tret de la butxaca una enorme pipa pudent que encara era mig plena  de tabac recremat. Amb la ració de tabac situada a cent grams setmanals era impossible omplir una pipa fins dalt de tot. Winston estava fumant una cigarreta Victòria que mantenia en posició horitzontal amb molt de compte. La nova ració no es distribuiria fins a l’endemà i només li quedaven quatre cigarretes. En aquell moment havia tancat l’orella als sorolls més llunyans i escoltava el que rajava de la telepantalla. Aparentment, hi havia hagut manifestacions d’agraïment al Gran Germà per haver incrementat la ració de xocolata fins a vint grams per setmana. I només el dia abans, va reflexionar, s’havia anunciat que la ració seria reduïda a vint grams setmanals. Era possible d’empassar-s’ho tan sols vint-i-quatre hores després? Doncs, sí s’ho van empassar. Parsons ho va fer fàcilment, amb la idiotesa d’un animal. La criatura sense ulls de l’altra taula va empassar-s’ho fanàticament, apassionadament, amb un desig furiós de descobrir, denunciar i vaporitzar qualsevol que suggerís que la setmana anterior la ració era de trenta grams. Syme – d’una manera més complexa, que implicava pensardoble – també s’ho va empassar. Es trobava Winston, doncs, tot sol en la possessió de la memòria? 
 George Orwell. 1984. Edicions 62. Barcelona, 2005

Activitats

1.- Les telepantalles de 1984 són pantalles pròpiament, però també càmeres, perquè tal com observem en el fragment anterior, els telespectadors són vistos i, fins i tot, interpel·lats des de l’altra banda… Compareu la seqüència de El show de Truman, en la qual Truman es lleva i es mira al mirall –darrera del qual hi ha una pantalla–;  i  les primeres línies del fragment que acabem de llegir on se’ns mostra de quina manera Winston es lleva i es col·loca davant la telepantalla. 

2.- En la segona part d’aquest fragment de 1984, se’ns mostra les formes de manipulació que utilitza l’estat dominat pel Gran Germà. En la nostra societat hi hauria alguna mena de manipulació que se li assemblés? Podríem establir alguna mena de comparació? En la novel·la, Winston es resisteix a la desaparició de la memòria. La nostra societat potencia o oblida la memòria? Per què creieu que passa això?

Font: aulamedia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s