Els nens del fred

  • 30 sep 2012 | La Vanguardia (Català) | GONZALO ARAGONÉS Moscou. Corresponsal

Després de 75 anys, només queden a Rússia 120 dels 3.000 infants que la República va enviar a l’URSS

Durant els primers anys, L’URSS els va tractar com a herois i els concedia certs privilegis Stalin no va permetre que tornessin a l’espanya de Franco i els va convertir en “orfes amb pares vius”.
L’evacuació i les guerres van trencar llaços familiars que després el temps va ser incapaç de nuar.

A l’enorme capital russa, la ciutat més gran d’Europa, hi ha una Espanya petita. Es troba al centre de la ciutat, no gaire lluny del llegendari teatre Bolxoi i al costat del Dietski Mir (els grans magatzems soviètics de joguines infantils, ara renovades), i també a un curt passeig del Kremlin i la plaça Roja. Som a gairebé 3.800 quilòmetres de distància, però quan truques per telèfon o travesses la porta sempre hi ha algú que saluda amb un “buenos días”.

És la casa dels nens de la guerra espanyols de Rússia. Però fa molt de temps que no tenen res de nens. Ahir van celebrar amb magnificència el 75è aniversari de la seva arribada a la Unió Soviètica. “Quan vam arribar a Leningrad ens van rebre amb honors, érem els nens de l’heroic poble espanyol”, explica Araceli Ruiz, de 88 anys, una de les nenes de la guerra que va tornar a la seva terra asturiana fa un temps i que ara presideix l’associació en aquesta comunitat. Ahir va ser a Moscou per portar la medalla d’argent que el 2008 va concedir als nens la vila de Gijón.

Dues grans guerres van marcar la vida d’aquests gairebé 3.500 nens heroics. Després de l’inici de la guerra civil espanyola, el govern republicà va decidir enviar-los a la Unió Soviètica per protegir-los dels combats. L’arribada al paradís del proletariat va ser suau. Van viure en cases especials, a cura de professors espanyols. “Ens donaven més pa que als nens russos. Teníem més recursos”, recorda Nicolás Gregorio, de 85 anys, que va arribar a l’URSS des de Santurtzi. “En acabar l’ensenyament tècnic de Medicina, als russos els van enviar als pobles més llunyans, mentre que a les infermeres espanyoles ens van deixar a Moscou o a les ciutats properes”, diu María Pacita García, de 87 anys, natural del poble asturià de Moreda, recordant alguns dels privilegis que els concedia la societat soviètica perquè eren exiliats.

“Els primers anys van viure en un veritable paradís. Tenien quatre vestits, menjar, tot el que els faltava als nens russos. Però des del 1941, quan va començar la Segona Guerra Mundial al front rus, van passar tota mena de calamitats”, explica el catedràtic Andrés Landabaso. El seu pare Indalecio, ja mort, i el seu oncle Juan Ángel van ser dels nens evacuats des de Santurtzi.

Acabades les dues guerres, quan els nens es van fer grans, els va tocar viure la dura realitat soviètica. “Recordo que una fogassa de pa valia cent rubles, quan jo tenia un sou mensual de 320, i això que rebia un 15 % més per treballar en un hospital per a malalties contagioses”, recorda María Pacita García. “Ens havíem de valer per nosaltres mateixos. Els homes buscaven per aquí o per allà, feien diverses feines. Nosaltres per exemple fèiem mitja, cosíem per tenir uns quants rubles més”, explica María Ángeles Ruiz, avui 78 anys, que va estudiar per ser tècnica agrícola però després va acabar treballant en una botiga.

A més, després “es van convertir en orfes amb pares vius”, assegura Landabaso. “És inhumà que no els deixessin tornar per raons polítiques”. Va acabar la guerra civil espanyola i va començar l’aquí anomenada Gran Guerra Patriòtica contra l’Alemanya nazi. En finalitzar, les autoritats soviètiques van decidir que els nens no tornarien a l’Espanya de Franco.

Només després de la mort del líder soviètic uns quants van poder emprendre el camí de tornada. Stalin va morir el 1954, i les autoritats soviètiques van permetre el retorn el 1956. Però havia passat massa temps, i molts dels nens ja s’havien casat i havien fet la seva vida a Rússia. “La meva germana María va tramitar els papers mitjançant l’ONU i va tornar amb el marit, també espanyol, el 1956. Però jo em vaig casar amb Pàvel, rus, i tenia fills. No volia que ells passessin pel mateix que jo, que em vaig quedar sense pares”, diu emocionada María Pacita García.

L’evacuació i les guerres van trencar llaços familiars que després el temps va ser incapaç de nuar. María Pacita va arribar a Leningrad amb dues germanes i un germà. Acabada la Segona Guerra Mundial, la seva mare i dos germans més que s’havien quedat a Astúries se’n van anar a l’Argentina, on vivia el tiet Adolfo. “Ell va fer gestions perquè els soviètics deixessin reunir-nos amb la nostra família, però no va ser possible”, explica.

María Ángeles Ruiz va tornar a veure la seva mare 30 anys després. “No vaig saber res de la meva mare fins al 1965. La meva cosina em va dir que havia contactat amb ella, i el 1967 vam viatjar a Espanya. Abans d’anar teníem una reunió amb un txequista que ens repetia que havíem de dir que aquí ens tractaven bé i que havíem de tornar a l’URSS”.

Nicolás Gregorio va aconseguir tenir notícies de la seva mare el 1948. “Vaig parlar un cop a la Ràdio Pirenaica i la meva mare em va sentir. Després va arribar una carta a través de l’Argentina. Però no vaig poder trobar-me amb ella fins al 1968”, relata.

Dels més de tres milers que van arribar a l’URSS als anys de la guerra civil espanyola, avui a Rússia només en queden 120, que tenen entre 79 i 90 anys. Més de 30.000 nens espanyols van ser evacuats durant la Guerra Civil. La majoria va arribar a França. La decisió formava part de l’estratègia del Govern republicà d’allunyar els menors de les zones àlgides del conflicte.

Els nens de la guerra amb destinació a la Unió Soviètica van partir en tres vaixells des de València, El Musel (a Gijón) i Santurtzi. Tenien entre 2 i 14 anys, i molts recorden que van veure de prop els bombardejos.

La primera expedició va partir de València el 21 de març del 1937 en el mercant Cabo de Palos, que va portar 72 nens fins a Ialta, a Crimea. “Hi havia sobretot madrilenys i malaguenys”, recorda Francisco Mansilla, el president del Centre Espanyol de Moscou, que avui té 86 anys.

El 13 de juny va partir un altre vaixell des de Santurtzi, només sis dies abans de la caiguda de Bilbao. Habana es deia el vaixell que va traslladar uns 4.500 nens. També hi havia 75 adults, que incloïa professors i metges. La majoria es va quedar a França.

“Quan jo vaig sortir de Santurtzi tenia tres anys i mig. Em portaven a coll els meus cosins. No recordo aquest viatge, però la meva cosina em va dir que no ens van donar ni de menjar ni de beure”, explica María Ángeles Ruiz.

Quan van arribar a Bordeus, uns 1.500 van ser traslladats a un altre vaixell, el vaixell francès Sontay, que els va portar fins a Leningrad.

Des de Gijón van sortir 1.100 nens d’Astúries, Santander i Bilbao en un vaixell de càrrega francès el 23 de setembre, quan la defensa militar d’Astúries era ja impossible. Gijón va caure el 21 d’octubre. El vaixell de càrrega francès va portar els nens fins al port de Saint-Nazaire, però els encarregats de portar-los a l’URSS van ser dos vaixells soviètics, el Kooperatsia i el Félix Dzerzhinski.

Font: La Vanguardia, 30-9-2012

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s